llenguados i olivas

Una revista de lletres

2008-01-21T18:55:00.000+01:00

Fa dies que em ronda pel cap proposar una revista de la facultat de lletres de la UdG. Vull donar-ne constància abans que algú em prengui la idea ja que aquestes coses solen passar. Tot i així, em faria molta il·lusió si algú agafa la iniciativa. De fet, seria una mica inútil ja que a la Universitat de Girona ja tenim una revista que té pocs mesos de vida i que encara ha d’arribar als lectors (estudiants?) amb més força. Per si algú no se n’ha assabentat:

http://www.udg.edu/Default.aspx?tabid=7099
“Engega és la revista de la Universitat de Girona. Neix amb la voluntat de reflectir la vida universitària, però no pas des d’una perspectiva endogàmica. Engega no és una revista per a consum intern. Ha de servir per oferir un punt de trobada als professors, al personal d’administració i serveis i als estudiants de la UdG, però també té la intenció d’obrir-se definitivament a la societat: per ensenyar tot el potencial investigador, perquè la societat percebi el considerable cabal d’interessos i d’ofertes que presenta la Universitat, per intervenir en el progrés del nostre entorn. Perquè la UdG té coses a dir i molts projectes i realitats per ensenyar, per difondre”.

Malgrat tot, aquesta no era la meva idea. Imaginava una revista o recurs pels estudiants de lletres de les diferents carreres (filologies, filosofies, històries, arts, geografies i +) on ells són qui la creen segons les seves necessitats. Un recull de coneixements i interessos comuns. Però, ja puc anar imaginant si a vegades són els mateixos estudiants qui per falta de recursos econòmics, de motivació, de temps o mil excuses no s’endinsen en projectes com aquest. Potser, només perquè s’ha d’intentar.
Penso que seria una bona eina per donar cohesió a una universitat fragmentada i per altra banda, un bon recurs pràctic pels estudiants de comunicació cultural.

Qui no llegeix és perquè no vol

2008-01-21T17:54:00.001+01:00

A principis de desembre de l’any passat, un informe de la OCDE que comparava l’educació de 57 països va tornar a treure el debat sobre els problemes de l’educació espanyola. Segons l’informe, Espanya obtenia un resultat mediocre en els hàbits de lectura i expressió oral entre els joves. Aquest debat que va sorgir en els mitjans de comunicació posava en evidència que a les escoles no es fomentava la comprensió lectora i que cada vegada es llegia menys. Com va dir el periodista Joan Barril a un article de El Periodico (que vam passar a la classe de llengua i ara mateix no el trobo) el problema no és que la gent no llegeixi, sinó que el que s’escriu no interessa. Potser la falta de motivació dels joves per la lectura sigui aquest. Cada vegada més estem bombardejats d’informació, ja no només llegim llibres sinó que també llegim als mitjans de comunicació (televisió, premsa, internet) per conèixer, per saber, per evadir-se, per sentir, etc. S’escriu tant, però, que cal destriar allò que és realment interessant d’allò que és superflu. Està clar que, el plaer de la lectura és només per uns quants, i qui no llegeix és perquè no vol.

tortura a la presó

2008-01-12T13:44:00.000+01:00

Llibre d'estil de L' Avui

2007-12-29T19:41:00.000+01:00

La llengua de qualsevol mitjà de comunicació té unes característiques determinades. La premsa, la ràdio i la televisió tenen una manera pròpia d’expressar-se, diferent de la que puguin tenir altres publicacions. El Llibre d’estil és on s’esbossen les línies generals del que ha de caracteritzar el registre periodístic, en aquest cas, el diari L’Avui. Tenint en compte, a qui s’adreça, el referent estàndard i seguint la normativa lingüística, el llibre d’estil tria una manera d’expressar-se que assumeix com un estil propi, una estilística.
Trobem en el llibre d’estil de l’Avui, 4 grans apartats: model de llengua, normes de redacció, vocabulari i dubtes i annexos.

En el primer apartat, hi apareixen els criteris lingüístics que han de respectar tots els redactors del diari i els textos informatius i interpretatius, amb l’excepció dels articles d’opinió. La llengua del diari ha de ser correcta, per aquest motiu, segueixen la normativa vigent, segons la gramàtica i el diccionari, però també de les aportacions de estudiosos de prestigi. També, la llengua ha de ser adequada a cada situació, ja que ha de complir la seva funció de comunicadora. L’ús de paraules corrents, evitant expressions literàries i arcaismes fa que el diari prengui un to més neutre i divulgatiu, cosa que el caracteritza. Per això, trobem exemples de paraules més i menys habituals que poden aparèixer en aquests registres, així com paraules que s’han d’evitar o paraules que no se’n pot abusar, com alguns verbs. També, normatives sobre els pronoms febles, l’ús de la doble negació, els relatius, plurals, infinitius, l’ús del ser/estar, estrangerismes i altres criteris d’estils que consideren preferibles.
Per altra banda, trobem un subapartat on explica les maneres d’escriure més adients a l’hora de redactar una informació: construcció frases, sinònims, enumeracions, etc.

En el punt sobre les normes de redacció, tracta sobre la normativa quan s’utilitzen les sigles i els acrònims; xifres; majúscules i minúscules; topònims; signes de puntuació; l’apòstrof; cometes, cursives i enumeracions; abreviatures i símbols. També, parla sobre el tractament de personatges honorífics, les declaracions que s’han de citar textualment i sobre l’edició de textos.

A més, en el llibre d’estil de l’Avui, hi ha un vocabulari de dubtes on es pot consultar per ordre alfabètic els termes correctes amb la seva definició i també, els que són normativament incorrectes i no s’han de fer servir, apareixen marcats amb un signe (*).
En els Annexes, el primer hi ha els criteris que s’han d’utilitzar en la transcripció de noms àrabs, russos, búlgars, xinesos i japonesos. L’Annex 2 presenta una llista de termes i expressions d’ús quotidià no acceptables ja que se situen clarament al marge de la normativa, juntament amb la seva forma correcte o millorada. Per acabar, l’últim annex conté un conjunt de fets usuals de la llengua sancionats per la gramàtica i el diccionari normatiu però que tenen l’aval de lingüistes i estudiosos de prestigi o bé hi ha raons filològiques que els atorguen un grau suficient d’acceptabilitat.

POBRETS...

2007-12-24T13:02:00.000+01:00

sense arguments

LA MIRADA DE CARTIER-BRESSON

2007-12-09T17:05:00.000+01:00

Girona. Fins al 20 de gener del 2008

La sala Girona de l'Obra Social de la Caixa ofereix aquests dies una exposició amb 124 fotografies de Henri Cartier-Bresson, un dels impulors del fotoperiodisme modern. Les imatges, captades durant els anys trenta, quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX, són una recopilació indèdita que permet fer un recorregut per la seva llarga trajectòria. L'obra de Cartier-Bresson es considera un reportatge initerroput del segle XX, un document visual de la realitat, supeditat a la seva extraodinària mirada artística. Es tracta d'un viatge pels seus viatges, un recorregut per la seva manera de mirar i emocionar-se davant la imperfecta bellesa del món. L'exposisció es complementa amb visites guiades.

http://www.fundacio.lacaixa.es/

Mama, tinc caca

2007-12-03T17:37:00.000+01:00

L’altre dia mentre llegia un d’aquests magazines de diumenge on has d’anar buscant articles perduts entre el cúmul de cossos Versace, Givenchy, Christian Dior, Bacardi o qualsevol pot de crema facial, em vaig topar amb un anunci (és a dir en una pàgina més del magazine) on hi sortia un nen de no pas més de cinc anys amb un telèfon mòbil que, tot i semblar tret d’un joc de telefonova, resultava ser el nou Nokia quatre-cents no se què GLX no se quan adaptat en aquest cas als usuaris més petits.
Les generacions que com jo varem néixer als vuitanta (aquella dècada fosca i poc rellevant en la història) encara podíem exercir el nostre dret a la imaginació pel què fa a l’oci i les joguines, i l’accés cap a les tecnologies de l’entreteniment es van anar adaptant progressivament a les nostres vides al llarg dels noranta, això vol dir que varem poder jugar al Buscamines i al Mario Bros de la Nintendo abans d’arribar a la PlayStation i a Internet. El que de ben segur no se’ns hagués passat pel cap és disposar d’un telèfon mòbil per trucar als pares quan sorties de l’escola o fer una perduda a la mama quan t’havies cagat a sobre. Com és evident, aquest mòbil és un estri molt adaptat a les capacitats cognitives de la canalla; botons grans, un per trucar a la mare, un altre pel pare, un per la iaia..., el qual ha de servir (i així ho reclama l’eslògan de l’anunci) per garantir d’una vegada la màxima seguretat dels fillets i la màxima tranquil·litat dels pares, que podran trucar el pobre nen a l’hora del pati per insistir que s’acabi l’entrepà (o el Bollycao ) o per assegurar-se que nen no és estovat per un professor.

En tot cas, sembla clar que aquest món de les empreses no en té prou en inundar de falses temptacions la televisió, internet i gairebé totes les esferes de la vida quotidiana dels més menuts, a més a més ha introduir els grans invents dels adults (i quan dic adults vull dir a partir de 12 anys) al sector dels nouvinguts, a la gent que viu aquests primers deu anys de la vida plens d’innocència i sinceritat on cada dia és,o pot ser, un nou descobriment. Doncs bé, per si els nanos no passessin prou temps a casa amb els pares,de vacances amb els pares o de compres amb els pares, ara hauran d’estar pendents del telèfon les poques hores que tenen per a la seva experiència, i en definitiva, per a la seva vida.

geografia física de paisatges de muntanya

2007-12-01T17:30:00.000+01:00

3 muntanyes, 3 cims

Sempre havia pensat que aquells qui els hi agrada la muntanya exageraven una mica. No entenia aquella afició tan bèstia en pujar muntanyes. Com que jo sempre he estat d’aigua... el meu medi és l’aquàtic. Tot i així, quan es prova quelcom nou se li dóna més importància, fins i tot, més emoció. És clar que havia enfilat muntanyes, però mai les havia culminat en el sentit de disfrutar la passejada o l’esforç que requereix. El fet és que, en quasi bé tres setmanes, hem fet tres cims, tres muntanyes: Puigsacalm, Puigmal i Pedraforca.

Cadascuna ha pres en mi un sentit diferent d’entendre la muntanya. La primera, el Puigsacalm, és la més romàntica, la més fina . Sota el brancallam de les verdes fagedes, hom pot disfrutar d’una caminadeta molt agradable. Sobretot, si t’acompanya una fina pluja que fa més agradable la passejada. Ara bé, si es vol fer el cim, s’ha d’anar més ben preparat ja que l’últim tram es complica una mica més.

La segona és el Puigmal. Aquesta és la més matinera i la més juganera. S’arriba fins a Núria, pujant amb el cremallera entre treballadors, jubilats, escoles i excursionistes. La caminada és solitària amb la única presència d’isards i algun altre animaló. La falta d’entrenament fa que l’ascenció sigui una mica més dura, malgrat això, el obstacles que s’hi troben la fan més amena: un rierol, la neu, les roques... Tot i així, el gran esforç val la pena per poder gaudir de les fantàstiques vistes que hi ha al cim. Sobretot, si fa un bon dia i la visibilitat és perfecte: des del Pirineu a Collserola, passant la depressió central fins a Montserrat, tocant la serralada transversal i la plana de la Cerdanya.

El descens per la neu és com si la muntanya fos un tobogant i nosaltres els nens que hi juguen sense por de fer-se mal.

L’última muntanya és el Pedraforca, la més majestuosa. Ja per acabar la triple expedició, ens plantem al peu de la mítica muntanya del Berguedà. Des de sota impressiona, des del cim la gaudeixes. Encara que, la ascenció la pateixes. Tot s’ha de dir, és una muntanya dura i difícil, sobretot per iniciats com érem nosaltres. Jo anava confiada seguint els passos de l’autòctona que ens acompanyava.

En fi, s’han acabat les ascensions que teníem previstes fer amb la classe, però penso que, tot just és l’inici de molts altres cims.

notícies

2007-10-18T10:00:00.000+02:00

Ruta de lectures

Una de les novetats d’aquesta edició de les festes [de Sant Martirià de Banyoles] són les anomenades rutes literàries, unes passejades a peu per la ciutat que tenen com a fil conductor textos literaris que s’han escrit sobre aquests espais. Les sortides es van estrenar en el marc de la celebració del desè aniversari de la biblioteca, i en vista de l’èxit es repeteixen ara els dies 13, 20, 21 i 22 d’octubre. La selecció de textos són de l’actor i director teatral de Banyoles Miquel Torrent, que també és el guia. Les rutes comencen al monestir de Sant Esteve i acabaran una hora i mitja després a la pesquera número 10 de l’estany, seu de l’oficina de turisme. Són gratuïtes però cal reserva prèvia, ja que les places s’han limitat a trenta. En el recorregut, es passarà per indrets om ara la Pia Almoina, on es farà una lectura d’un fragment de Quin estiu, de Maria Lluïsa Geronès; la plaça Major, on es llegirà un fragment de La millor guerra de Josep Maria Fonolleras... Durant el recorregut es llegiran textos de gèneres i autors diversos: J.N. Santaulàlia, Jaume Farriol, Salvador Oliva, Josep Pla...

PUNT de festa
Del 12 al 18 d’octubre del 2007
any II. Núm. 92

25 anys de “La Missa” en català

TVE a Catalunya commemora avui, amb una celebració litúrgica a la basílica de Santa Maria del Mar presidida per l’arquebisbe de Barcelona, el quart de segle d’emissions del programa més antic de la televisió en català i un dels més vistos del centre de Sant Cugat.

La Missa s’ha convertit en un dels espais més emblemàtics de TVE a Catalunya i un dels que més bons registres d’audiència té. De fet, és un dels programes més vistos de La 2. Ha arribat a obtenir registres mitjans de 70.000 espectadors i un 15% de quota de pantalla. Al llarg d’aquests 25 anys, el programa ha retransmès en total unes 1.200 misses, totes elles en català.

“El rector de Catalunya”

Mossèn Manel Valls és un dels rostres més populars de TVE a Catalunya celebrant la missa un diumenge rere l’altre, en la clara imatge de l’espai. Manel valls destaca com a positiu el fet que la missa la celebri cada diumenge el mateix sacerdot i des del mateix lloc, els estudis de TVE a Catalunya: “al principi un podia pensar que com que era el mateix celebrant, i no canviava de lloc, podria ser negatiu, però jo crec que li ha donat contingut i força. S’ha fet com una parròquia virtual. De fet, n’hi ha que em diuen que sóc el rector de Catalunya”.

EL PUNT, diumenge, 14 octubre 2007

benvinguts! bienvenidos! benvenuti!... welcome!

2007-10-18T09:46:00.000+02:00

Aquest és el blog de l'assignatura de llengua 2 que s'imparteix a la UdG dins el Grau de Comunicació Cultural. En principi, és una eina de treball entre alumnes i professor. Espero que sigui prou útil... és una nova forma de comunicació!

Llenguados i olivas és un bon plat per assaborir. Podeu passar-vos a tastar-lo...
És que si no és molt avorrit!

Cada dia s'aprèn alguna cosa nova...

2007-09-29T00:07:00.001+02:00

avui, ja sé fer anar un blog!
bé, a poc a poc i bona lletra.